REVISTA DEL VINALOPÓ Nº 16. CENT ANYS DE LES NORMES ORTOGRÀFIQUES DE LA LLEGUA CATALANA (1913-2013)

Description

Enguany commemorem el centenari de les Normes ortogràfiques amb què es va dotar la llengua catalana el 1913. Aquest centenari havia estat
precedit d’altres dues commemoracions “necessàriament” prèvies, la
de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907-2007) i la de la creació
posterior de la Secció Filològica al si d’aquella mateixa institució (1911-2011). Efectivament, les Normes ortogràfiques de 1913 són fruit del treball de la Secció Filològica als dos anys d’haver estat creada i, sense cap mena de dubte, del geni de Pompeu Fabra, l’ànima d’aquelles normes i de les altres que, anys a venir, anirien bastint la gramàtica (1918) i el diccionari
(1932) normatius de la llengua catalana.
El 1932, quan aquella obra de prescripció lingüística havia estat enllestida
però amb prou faenes havia transcendit fora de Catalunya, fa el bot al
àmbit valencià mitjançant les Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana, un document que recull el consens dels intel·lectuals valencians del moment en un acte que se celebra a Castelló de la Plana el 21 de desembre de 1932. A partir de llavors, hom parlarà de les Normes de Castelló de 1932 per a referir-se a l’adopció oficial de l’ortografia catalana (i d’altres aspectes de la gramàtica i el vocabulari) per part de la comunitat catalanoparlant valenciana. Aquesta primera recopilació de normes per al
català dels valencians serà posteriorment completada i perfeccionada per
la Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner (1950), que suposarà
l’aplicació de les paraules que Pompeu Fabra (1920) havia adreçat als valencians:
Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu
una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català (…) produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó
la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear. (…) No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres grans regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua.
Amb aquestes premisses i la continuïtat de l’obra de Sanchis Guarner
en l’actual Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1978), naix
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998), que pren com a acord inicial
adoptar com a referent normatiu oficial del valencià” (…) la normativització consolidada a partir de les denominades Normes de Castelló”. Això consagra a la Comunitat Valenciana la normativa ortogràfica, gramatical i lexicogràfica que havia nascut a Catalunya
de la mà de Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans i que també s’havia estès a les Illes Balears amb els Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics (1937).
Per tant, amb la commemoració enguany del primer pas que es va fer envers l’establiment de la normativa lingüística de la llengua catalana,
que fou la fixació ortogràfica, fem un reconeixement obert a la unitat
de la llengua parlada per valencians, balears i catalans, i demanem des
d’aquesta tribuna pública que les autoritats polítiques que ens governen
reconeguen aquesta unitat per damunt de les identitats i les fronteres
regionals o autonòmiques amb què sovint s’intenta emmascarar.