REVISTA DE VINALOPO nùm.12 DE NEGRIN A FRANCO

Description

Va començar l’any 1998 i ja són dotze els números de la Revista del Vinalopó que han vist la llum. Una atenta mirada per estes dotze publicacions ens
revelen que els temes elegits com a proposta principal o dossier de la revista, n’han sigut molts i variats: la cultural popular, el paisatge i el territori, també
els 150 anys de l’arribada del tren a la comarca, la toponímia, la implantació del franquisme o la situació de la dona. La trajectòria de la Revista del Vinalopó
demostra que ha recollit les inquietuds dels socis i col·laboradors en un marc de pluralitat, respecte i tolerància cap a totes les idees i opinions que formen la
nostra societat.
“De Negrín a Franco”, a més de ser el dossier de fons d’esta revista, va ser el títol genèric amb el qual el Centre d’Estudis Locals (CEL) del Vinalopó va portar
a terme el passat mes de març un cicle de conferències, exposicions i projeccions cinematogràfiques, organitzades conjuntament amb la Comissió Cívica d’Alacant per la Recuperació de la Memòria Històrica, amb motiu del 70è aniversari del final de la guerra civil.
No està de més recordar que la comarca on vivim va ser seu i testimoni accidental de les vicissituds que van envoltar l’eixida del país del President del Govern de la República, Juan Negrín, i del seu Govern. De les reunions amb els militars de l’Estat Major com Casado, Miaja o Matallana. Llocs històrics com la Posición Yuste, enclavats en la finca el Poblet de Petrer, on va tenir lloc l’última reunió del govern republicà. L’aeròdrom del Fondó, a Monòver, la Posición Dakar, lloc de reunió del Buró Polític del Partit Comunista, hui desaparegut, i altres menys rellevants com la Subsecretaria del Exèrcit, enclavat al col·legi Emilio Castelar, d’Elda, hui Padre Manjón. Encara que ens sàpia mal, tots estos llocs es troben en l’actualitat, oblidats i sense protecció pel que fa a la seua conservació i posada en ús; el seu valor històric i patrimonial com a emplaçaments de la memòria, continuen sense ser reconeguts pels poders locals i supramunicipals que haurien d’ocupar-se’n, a pesar dels múltiples estudis i catalogacions posats sobre les seues taules.
Convé recordar que el CEL-vinalopó va presentar en novembre de 2008 davant la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, una petició, d’acord amb la Llei de Patrimoni Valencià, en què sol·licitava que el Poblet, els seus jardins i el seu entorn foren declarats Bé d’Interès Cultural (BIC), per tal d’assegurar, a més de la seua conservació, la possibilitat de ser visitat. Fins la data no ha rebut cap resposta.
L’interès per conèixer millor la Guerra Civil i la repressió posterior es palpa al carrer. Durant les jornades celebrades amb motiu del 70è aniversari hem comprovat que les noves generacions s’acosten a les conferències amb ganes de conèixer la veritat de tot allò referit a la II República, el colp d’estat, la guerra civil i la repressió de la postguerra, manipulada i tergiversada durant tants anys. Fills i néts de persones desaparegudes encara es demanen on deuen estar enterrats els seus pares. Setanta anys després d’aquella matança, encara hui es busquen i s’obrin fosses oblidades amb sers estimats, hòmens i dones que van defensar amb la seua vida la legalitat republicana i que tenen hui com a principal exponent la recerca i exhumació de les restes del poeta Federico García Lorca, assassinat a Granada durant els primers dies de la contesa. Recentment el Partit Socialista Obrer Espanyol ha rehabilitat, a títol pòstum el que va ser President del Govern de la República, Juan Negrín, i d’altres socialistes expulsats poc després de acabar la guerra. L’estratègia política de
Negrín, “Resistir o vencer”, volia mostrar una actitud de força alhora que es negociava una pau sense represàlies. Esta política del final de la guerra va generar
la incomprensió i el rebuig dels alts militars i dels partits polítics que donaven suport al govern. La resistència a ultrança amb un exèrcit sense a penes armes
i una població famolenca, cansada de bombardeigs i calamitats va produir una ruptura entre les forces polítiques de la República i va acabar amb una hostilitat oberta envers els comunistes i un desprestigi sobre la persona de Juan Negrín que ha durat molts anys. El Cap del Govern comprenia que la natura del feixisme representat en el General Franco, feia impossible “una pau honrosa”. Hi havia una possibilitat: aguantar fins a l’esclat de la II Guerra Mundial, que es preveia proper, i organitzar l’evacuació.
Cada dia en són més els historiadors que opinen que la figura de Juan Negrín és comparable a la d’altres estadistes europeus de la talla de Winston Churchill
o de Charles de Gaulle. Recentment escrivia l’historiador E. Moradiellos que “… Juan Negrín se convirtió en el máximo antagonista del general Franco, Negrín
llegó a personificar el espíritu de resistencia republicano y con la derrota se convertiría en el chivo expiatorio de todos los fracasos”. Són reveladores les paraules de Dolores Ibarruri en una entrevista concedida a Jaime Camino que deia “…cuando se haga la historia de la guerra de España, la verdadera historia, la personalidad de Negrín aparecerá con toda la fuerza, desde el punto de vista de lo que hizo, de lo que intentó y de lo que pudo realizar.”
Veiem com en la mesura que avança el coneixement de la història, el General Franco i els seus generals són reprovats i condemnats por institucions i particulars. Expulsat en els seus orígens per les Nacions Unides, hui és l’Audiència Nacional la que acusa Franco i els seus generals de cometre crims contra la humanitat. Amnistia Internacional denuncia els milers de desapareguts. El Congrés dels Diputats va condemnar el franquisme l’any 2002. Fa poc, la coneguda Llei de Memòria Històrica, aprovada a finals de l’any 2007, encara que insuficient en molts aspectes, declara la il·legitimitat dels tribunals i dels Consells de Guerra del Franquisme així com les condemnes i sancions dictades. Esta llei contempla el dret a la reparació moral i personal dels hòmens i dones que van lluitar pel Govern legítim de la República i declara radicalment injustes les condemnes.
Estem veient com en la mesura que els historiadors van traient a la llum testimoniatges i documents que mostren la brutal repressió exercida pels vencedors
en acabar la guerra, podem calibrar la magnitud de l’extermini exercit sobre un poble desarmat i vençut.
Por últim, cal ressenyar que amb el present número de la Revista del Vinalopó, “De Negrín a Franco”, volem contribuir a millorar el coneixement i la interpretació dels esdeveniments de la nostra història comarcal, ocorreguts durant la guerra i civil i el primer franquisme. Articles que parlen dels llocs de la memòria, les colònies escolars, la repressió, la justícia popular, els problemes de la indústria i l’agricultura durant la guerra i el “Nou Ordre” de Franco, conviuen amb un estudi sobre l’església de Santiago, en Villena, o el regnat de Fernando VII. Segons elnostre parer, paga la pena endinsar-se en les pàgines de la Revista i seguir donant suport esta modesta tasca que realitza el CEL-vinalopó.